NGC 224
La Galàxia d’Andròmeda, és una galàxia espiral amb un diàmetre de 150.000 anys llum entre els extrems dels braços. És l’objecte visible a ull nu més llunyà de la Terra (de fet s’observa com una simple estrella tènue en el firmament)
La Galàxia
La Galàxia d’Andròmeda s’està apropant a la Terra a uns 300 km/s i col·lisionarà amb nosaltres d’aquí a uns 5.860 milions d’anys. Es troba a 2,5 milions d’anys llum de distància, a la Constel·lació d’Andròmeda. És, junt amb la Via Làctia, la més gran i brillant de les galàxies del grup local conegut com a Cúmul de la Verge, format per un conjunt de com a mínim 1.300 galàxies.
La primera referència de la Galàxia d’Andròmeda data de l’any 961. L’astrònom persa Azophy la descriu com un núvol petit a la Constel·lació d’Andròmeda. Al 1764 Charles Messier l’inclou en el seu catàleg amb el número 31. El 1991 el telescopi Hubble va fotografiar el seu nucli. Per sorpresa de tothom es va comprovar que presentava una doble estructura amb dos punts nuclears calent separats per pocs anys llum de distància, fet que de ostra que M31 és, igual que la Via Làctia, una galàxia espiral barrada, amb dos forats negres supermassius.
Sembla ser que té més cúmuls globulars que la Nostra Via Làctia, amb dues galàxies satèl·lits clarament distingibles a la fotografia final, M32 i M110 (similars al nostre petit Núvol de Magallanes) que acabaran fusionades amb M31.
Com a curiositat, el super heroi Superman prové del planeta Kryton, que es troba a la Galàxia d’Andròmeda.
Al ser gairebé circumpolar (en el nostre hemisferi, i a la nostra latitud), és observable gairebé tot l’any, però el millor moment és a finals de tardor, principis d’hivern.. Mirant al Sud, al voltant de les dotze de la nit, la podríem situar gairebé zenitalment. Tot i ser visible a ull nu en nits clares, si es disposa d’uns bons binocles és possible veure la regió central i la resta de la galàxia, amb una amplada equivalent a cinc-sis vegades la Lluna plena, arribant a distingir-se les dues galàxies satèl·lits abans esmentades.
Imatge 1. Stellarium amb constel·lacions gràfiques
Imatge3. Vista simulada del cel a l’hivern, observant al Sud. Emmarcat en Vermell la Nebulosa Roseta.
FITXA TÈCNICA
La imatge ha estat presa durant les nits dels dies 10 de setembre, 24 d’octubre, 8 de novembre, 13, 15, 18, 19 i 31 de desembre de 2021, des de Torroella de Montgrí amb un cel de contaminació lumínica 4.9 en l’escala Bortle (que va de 1 a 9), amb un telescopi refractor apocromàtic, de la marca WILLIAM OPTICS, model REDCAT51, de 250 mm de distància focal i 51 mm d’obertura, amb una càmera astronòmica refrigerada a menys 20 graus, de la marca ZWO, model ASI2600MM PRO. S’ha utilitzat la tècnica d’apilament de fotogrames (pura matemàtica) aplicant el programa de processament d’imatges astronòmiques Pixinsight 1.8.9 Riple, amb un total de 330 imatges de diferents temps d’exposició per tal d’optimitzar el Rang Dinàmic de la imatge final. Els fotogrames apilats han estat:
120 fotogrames de 300 segons
210 fotogrames de 180 segons
Per tal d’aconseguir temps d’exposició superiors als 15 segons sense moviment de les estrelles s’ha utilitzat una muntura equatorial de la marca AVALON, model M-ZERO, amb un guiatge automatitzat mitjançant una càmera planetària d’alta sensibilitat de la marca ZWO, model ASI178MM, sobre un segon telescopi de la marca ZWO de 30 mm d’obertura i 120 mm de distància focal i el programa de seguiment PHD2guiding. Tot el conjunt solidari amb el telescopi principal.
S’ha aconseguit un total acumulat de 73.800 segons d’exposició que equival a tenir la càmera apuntant a la Galàxia durant aproximadament 20 hores seguides i prendre una sola fotografia. Per prendre aquests fotogrames s’ha utilitzat el programa automatitzat N.I.N.A. (Nighttime Imaging ‘N’ Astronomy An Astrophotography).
1 Fotograma de 180 segons. Tal com surt
Mateix fotograma amb Histograma estirat
S’han utilitzat quatre filtres de banda estreta (Hidrogen alfa, Hidrogen beta, Oxigen 3 i Sofre 2) i un filtre per cada un dels canals de color (vermell, verd i blau). Finalment també s’ha utilitzat un filtre per obtenir la luminància de supressió de l’espectre ultraviolat i infraroig.
Un cop obtinguts tots els canals per separat, s’han recombinat els canals vermell (R), verd (G) i blau (B), juntament amb la luminància (L), obtenint una imatge que s’anomena LRGB. Aquest procés s’usa bàsicament per aconseguir unes estrelles equilibrades. Tot seguit s’han recombinat les imatges d’Hidrogen alfa, Oxigen 3, Sofre 2 i Hidrogen Beta bàsicament per obtenir la nuvolositat interestel·lar, aconseguint contrast i nitidesa entre les estrelles i els gasos.
Cal notar que els filtres d’Oxigen 3 i Hidrogen beta són els responsables dels colors blaus intensos de la imatge final..
Fotografia final amb el color Blau corresponent a O3, tènue color de fons vermellós amb Hidrogen. Més contrast i molta més definició i sensació de profunditat
Veient el resultat, em fascina plasmar en una imatge la immensitat de l’Univers d’un passat de milions d’anys i compartir-la amb vosaltres.
De fet aquesta imatge que ara podem gaudir, ha estat captada amb un sensor d’una càmera sensible als fotons, uns fotons que han estat viatjant a la velocitat de la llum, per l’espai en direcció nostre sortejant en la immensitat de l’Univers tota mena d’obstacles durant 2,5 milions d’anys.
Només fer-vos veure que és una imatge del passat, sí, del passat i sí, sembla màgia: aquesta imatge es va crear ara fa 2,5 milions d’anys, mentre la Terra era habitada pels Australopithecus, i jo la vaig captar
al pati de casa, ARA!!
Us estic convidant a viatjar al passat representat en una fotografia “Hem esbrinat que vivim en un planeta insignificant d’una trista estrella perduda en una galàxia, ficada en una cantonada oblidada, d’un univers on hi ha moltes més galàxies que persones”
Carl SagaN
Si amb tot això he aconseguit obrir la vostre curiositat i una mica de fascinació, em dono per satisfet
Fotografia 2. Centre de M31