M45 Les Pleiades Cúmul Estel·lar Obert
Les Pleiades o les Set Germanes, és un cúmul estel·lar obert de la Constel·lació del Taure que conté estrelles calents relativament joves.. És un dels cúmuls estel·lars més propers a la Terra i el més visible a ull nu en cels clars..
El Cúmul
El Cúmul està dominat per estrelles blaves formades fa uns 120 milions d’anys. Els gasos que formen una dèbil nebulositat de reflexió al voltant de les estrelles més brillants, en un principi, es pensava que provenien d’una disgregació de la pròpia formació del Cúmul, però actualment es sap que és un núvol de pols que no està relacionat amb el medi interestel·lar, és a dir, les estrelles estan travessant un núvol de pols format per Oxigen en la seva aproximació a la Terra. Es troba a una distància de 440 anys llum de la Terra. Conté entre 500 i 1.000 estrelles, i les més brillants són, per ordre de magnitud, Alcíone,, Atles, Electra, Maia, Mérope, Taígete, Plèione, Astèrope i Celeno.
Les Plèiades són conegudes per moltes civilitzacions antigues, evidentment amb altres noms, com ara Subarú al Japó, Matariki pels maorís de Nova Zelanda, Qollqa pels inques, Tianquiztli pels asteques, Tzab-ek pels maies… A la mitologia grega les Peiades eren les set filles del tità Atles i la nimfa marina Plèione, i es consideraven les progenitores de moltes estirps d’aquesta mitologia. Un guerrer era guerrer apte per anar a la guerra si era capaç de comptar set estrelles creuen que aquesta darrera podria ser una estrella binària.
Imatge 1. Representació mitològica de les 7 germanes.
El millor moment per observar les Plèiades és a finals de tardor, principis d’hivern. Mirant al Sud, al voltant de les dotze de la nit, busquem l’estrella més brillant del firmament, Sirius. Localitzem també les tres estrelles del Cinturó d’Orió i prolonguem la línia imaginària que passaria per Sirius i el Cinturó. Trobarem Aldebaran, distingible per ser una estrella lleugerament ataronjada. Continuem la línia i veurem un petit cúmul d’estrelles, les Plèiades.
Imatge 1. Stellarium amb constel·lacions gràfiques
Imatge3. Vista simulada del cel a l’hivern, observant al Sud. Emmarcat en Vermell la Nebulosa Roseta.
FITXA TÈCNICA
La imatge ha estat presa durant les nits dels dies 6, 7, 8, 11, 22, 23, 24 i 26 de gener del 2022, des de Torroella de Montgrí amb un cel de contaminació lumínica 4.9 en l’escala Bortle (que va de 1 a 9), amb un telescopi refractor apocromàtic, de la marca WILLIAM OPTICS, model REDCAT51, de 250 mm de distància focal i 51 mm d’obertura, amb una càmera astronòmica refrigerada a menys 20 graus, de la marca ZWO, model ASI2600MM PRO.
S’ha utilitzat la tècnica d’apilament de fotogrames (pura matemàtica) utilitzant el programa de processament d’imatges astronòmiques Pixinsight 1.8.9 Riple amb un total de 500 imatges de diferents temps d’exposició per tal d’optimitzar el Rang Dinàmic de la imatge final. Els fotogrames apilats han estat:
420 fotogrames de 300 segons
80 fotogrames de 180 segons
Per tal d’aconseguir temps d’exposició superiors als 15 segons sense moviment de les estrelles s’ha utilitzat una muntura equatorial de la marca AVALON model M-ZERO amb un guiatge automatitzat mitjançant una càmera planetària d’alta sensibilitat de la marca ZWO model ASI178MM sobre un segon telescopi de la marca ZWO de 30 mm d’obertura i 120 mm de distància focal i el programa de seguiment PHD2guiding. Tot el conjunt solidari amb el telescopi principal.
S’ha aconseguit un total acumulat de 140.400 segons d’exposició que equival a tenir la càmera apuntant al Cúmul durant 39 hores seguides i prendre una sola fotografia. Per prendre aquests fotogrames s’ha utilitzat el programa automatitzat N.I.N.A. (Nighttime Imaging ‘N’ Astronomy An Astrophotography).
S’han utilitzat quatre filtres de banda estreta (Hidrogen alfa, Hidrogen beta, Oxigen 3 i Sofre 2) i un filtre per cada un dels canals de color (vermell, verd i blau). Finalment també s’ha utilitzat un filtre per obtenir la luminància de supressió de l’espectre ultraviolat i infraroig
Un cop obtinguts tots els canals per separat, s’han recombinat els canals vermell (R), verd (G) i blau (B), juntament amb la luminància (L), obtenint una imatge que s’anomena LRGB. Aquest procés s’usa bàsicament per aconseguir unes estrelles equilibrades. Tot seguit s’han recombinat les imatges d’Hidrogen alfa, Oxigen 3, Sofre 2 i Hidrogen Beta bàsicament per obtenir la nuvolositat interestel·lar, aconseguint contrast i nitidesa entre les estrelles i els gasos.
1 Fotograma de 180 segons. Tal com surt
Mateix fotograma amb Histograma estirat
Cal notar que els filtres d’Oxigen 3 i Hidrogen beta són els responsables dels colors blaus intensos de la imatge final. Si ens hi fixem una mica més, veurem unes tonalitats vermelloses que semblen sorgir del fons de la imatge. Aquests tons s’aconsegueixen gràcies als filtres d’Hidrogen alfa i Sofre 2.
Fotografia final amb el color Blau corresponent a O3, tènue color de fons vermellós amb Hidrogen. Més contrast i molta més definició i sensació de profunditat.
Veient el resultat, em fascina plasmar en una imatge la immensitat de l’Univers d’un passat de centenars d’anys i compartir-la amb vosaltres. De fet aquesta imatge que ara podem gaudir, ha estat captada amb un sensor d’una càmera sensible als fotons, uns fotons que han estat viatjant a la velocitat de la llum, per l’espai en direcció nostre sortejant en la immensitat de l’Univers tota mena d’obstacles durant 440 anys. Només fer-vos veure que és una imatge del passat, sí, del passat i sí, sembla màgia: aquesta imatge es va crear ara fa 440 anys, coincidint amb la derrota de l’Armada Invencible espanyola, a mans de la flota anglesa, i jo la vaig captar al pati de casa, ARA!!
Us estic convidant a viatjar al passat representat en una fotografia
“Situat en alguna llunyana nebulosa, faig el que faig, perquè l’equilibri universal del que formo part no perdi l’inevitable equilibri”
Antonio Porchia
Si amb tot això he aconseguit obrir la vostre curiositat i una mica de fascinació, em dono per satisfet.
Fotografia 2. Centre de NGC 2244